RAMON GUAL I BATLLE
El cantant del nord
Per Josep Vicent Frechina

Segurament no hi ha en tot Catalunya Nord cap músic que haja fet cantar a més persones al llarg de la seua vida com Ramon Gual i Batlle (Perpinyà, 1962). Gual té una concepció de la cançó on aquesta no és tant un artefacte artístic, sinó una vivència compartida i un mitjà d’expressió col·lectiu. És més fàcil, doncs, veure’l a peu de carrer amb la seua guitarra fent cantar un grup de comensals en un llevant de taula o uns passavolants en un mercat de poble, que rodejat de l’habitual parafernàlia tècnica i enfilat dalt d’un escenari.

S’inicià de ben jove, només amb setze anys, al costat d’un dels músics més significats del territori, Maties Mazarico, i després es va integrar en la formació nord-catalana de referència, l’Agram, amb qui enregistrà un grapat de discos. Convençut, però, que la llavor havia de sembrar-se més arran de terra, va bescanviar els grans muntatges de l’Agram per la portabilitat d’una formació reduïda al mínim: Crescendo, on s’associà amb Joan Miquel Paraire, per impulsar la recuperació del repertori tradicional de la Catalunya Nord i tornar-li la seua funcionalitat històrica.

En paral·lel a tot plegat, des de finals de la dècada de 1970, anima un taller de cançons populars a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada i ara ja fa uns anys que ha estés aquesta estratègia a la seua ocupació quotidiana: cantar i fer cantar. Testimoni d’aquesta darrera etapa és l’únic disc que ha enregistrat en solitari Venim del nord… (2012) on persevera en la seua voluntat de difondre el cançoner popular del país.

Revisem els seus 45 anys de trajectòria en una amable conversa facilitada per les bondats de la tecnologia contemporània: una videoconferència que ens permet connectar Massalfassar (l’Horta Nord) amb Codalet (Conflent).

Per llegir aquest article complet de Caramella 48 et convidem a subscriure-t’hi.