LA CULTURA POPULAR CATALANA I LA MULTICULTURALITAT
CARAMELLA 15 – EDITORIAL

«Trobarem, al cap i a la fi, algun tret clarament nostre, algun plus que ens parli de la nostra personalitat? Sí, crec que sí. I quin és? Doncs, segons la meva opinió, el que en podríem dir la flamenquitud nòrdica». Així ho escrivia el periodista Mingus B. Formentor al número 35 de la revista Nexus en un article on, segons s’hi avança en les primeres línies, «l’autor es pregunta i es respon sobre quins són els trets més singulars de la música popular catalana contemporània».

Per arribar a aquesta conclusió Formentor realitza l’habitual exercici de triple violència metonímica consistent a igualar cultura catalana amb la pròpia del Principat, aquesta amb la de ciutat de Barcelona, i aquesta, finalment, amb la promocionada pels sectors més postmoderns i divins de la capital. Al capdavall, una prepotència cultural que, sota el paraigua de la interculturalitat, aixopluga un menyspreu gens dissimulat per les manifestacions més arrelades de la cultura autòctona i una fascinació tàcita per la condició hegemònica de la cultura dominant –espanyola o presumptament cosmopolita, tant se val.

Per continuar llegint l’article, descarregueu-vos el PDF adjunt.