L’amic i company Jordi Fàbregas deixa un gran buit en el món de la música i cultura popular

Jordi Fàbregas, ànima del Tradicionàrius i de tantes iniciatives al voltant de  la música d’arrel ens ha deixat aquest 21 de gener de 2021. Des de la revista Caramella volem destacar el vincle que ha existit des dels inicis de la revista i volem traslladar el nostre condol a familiars i a tot el món de la cultura popular que el va conèixer i estimar.

Al darrer número de Caramella (43), Josep Vicent Frechina va fer-li una entrevista en motiu d’haver deixat la direcció del CAT, que reproduïm a continuació.

JORDI FÀBREGAS.
EL PUNT I SEGUIT D’UN CORREDOR DE FONS
Per Josep Vicent Frechina

El passat mes de març el govern català anunciava la concessió de la Creu de Sant Jordi a Jordi Fàbregas, poc després que el músic i activista cultural —sallentí de naixement, gracienc de vida— anunciara la seua retirada al front del Centre Artesà Tradicionàrius. Pocs guardons resultaran tan merescuts: Fàbregas ha estat un nom indispensable per a la visibilitat, promoció i dinamització de les músiques d’arrel tradicional dels Països Catalans. I aquest punt i seguit en la seua trajectòria, després de programar trenta-tres edicions del festival folk més important del país i de dirigir el CAT des de la seua creació el 1993, significa també el final d’una etapa en el nostre àmbit cultural. Per això hem volgut fer amb ell, ara que ja han passat uns mesos des de l’anunci de la retirada, un petit balanç de tot plegat.

Quan et poses a programar el primer Tradicionàrius tenies alguna experiència de gestió prèvia?

Podem anar-nos-en un mica lluny amb això: el Tradicionàrius s’engega el 1988, però jo estic cantant des dels anys seixanta, sempre he cantat amb gent i ningú mai ens ha regalat res. Per això jo, amb la meua companya Lola al meu costat, en totes les feines que hem fet sempre hem hagut de gestionar, treballar i tirar-les endavant. De vegades hem ajudat a que es creés una entitat de gestió, per exemple Enllaç de Ripollet. I, si no, ho fèiem des de casa. Quan el grup Coses s’acaba, a finals dels setanta, passem un temps, amb Lola, voltant pel país fent una mena de treball de camp, com si diguéssim, per veure que s’hi estava fent. Això desemboca en un projecte que es deia Diades Culturals i vàrem ser a l’inici de La Caixa a les Escoles i, poc després, surt el grup l’Harmònica Brava d’on sorgirà més tard la idea de la Murga. Amb la Murga, que passa per diverses formacions, iniciem una col·laboració amb l’Orquestrina Galana i aquí neixen els Saraus de Primavera que sí que podríem dir que és la primera experiència d’organització i gestió on realitzem una programació fixa a la ciutat de Barcelona —es feien als Jardins de l’Antic Hospital. Se’n feren quatre edicions: el 1982 i del 84 al 86. En aquest punt històric també va ser important la voluntat de renovar i construir un llenguatge nou de l’imaginari popular de carrer. Va ser quan es va presentar la Comparsa Visca Picasso l’any 1981 amb la nova iconografia construïda per l’escenògraf Joan Guillén i músiques meves i tradicionals (l’Arlequí, la Menina, els Tres Músics Cubistes, el Faune, la Dona de Boisgeloup, el Cavall i el Bou del “Guernica” i el capgròs del mateix Picasso..).

Podríem dir que els Saraus de Primavera varen ser l’embrió del Tradicionàrius.

Exacte. Allí es configura la idea de realitzar un festival de tres mesos. El Tradicionàrius neix de l’entesa entre el que era llavors director de l’Artesà de Gràcia, Pep Fornés, i la gent que formàvem la Murga però que ja estàvem fem la transició cap a Primera Nota. I també molt altres músics que ens vam asseure en pla assembleari i vam decidir tirar endavant això. L’any 1989, però, veiem la necessitat de crear una associació cultural que se’n faci responsable de la gestió i és quan es funda Tram. I el 1993 arriba la possibilitat de convertir l’Artesà en un centre estable de promoció de les músiques d’arrel tradicional i neix el CAT, Centre Artesà Tradicionàrius.

Quan poseu en marxa el Tradicionàrius, imagine que l’objectiu principal i més immediat seria tenir una programació estable…

Sí, però volíem més coses. Tots havíem tingut col·laboració amb músics del nord de França, havíem vist com funcionaven grups històrics com La Bamboche o Malicorne, havíem conegut experiències com la del Conservatori de Tolosa de Llenguadoc, tot el que estaven fent Maurizio Martinotti i La Ciapa Rusa al Piemont, el referent de la Nuova Compagnia di Canto Popolare de Nàpols… És evident que buscàvem unes actuacions i una visibilitat a la ciutat, però el que perseguíem era una continuïtat d’aquesta visibilitat, que hi hagués un punt de referència en l’àmbit dels Països Catalans, emmirallant-nos amb el que s’estava coent a Itàlia, França o Occitània.

Podríem dir que aquests objectius es varen acomplir.

Sí… perquè tu t’ho mires amb bons ulls, company. M’agrada que ho diguis, però la realitat és que només cal mirar el que està sonant i funcionant en termes de comunicació, diguem-ne, estàndard, per entendre que la nostra música segueix tenint molts problemes per visibilitzar-se. Bé: sí que vam aconseguir una presència, però el dia a dia costa molt, ha passat tot aquest pilot d’anys i s’ha de continuar batallant per aconseguir-la encara avui.

Des de molt aviat intentàreu que el model s’expandirà pel territori.

Sí. En alguns casos encara continua, com el Tradicionàrius de Roquetes. En altres ja ha desaparegut, com el de la Pobla de Segur, el Festacarrer d’Ondara o el Solc del Lluçanès.
La marca Tradicionàrius ha tingut un cert èxit i encara funciona. Però continuem picant pedra, per entendre’s.

Quina creus que ha sigut la principal aportació del Tradicionàrius i el CAT més enllà del que ja hem comentat?

Crec que el fet de que existeixi un punt de referència per a la nostra música. A banda d’això, hem tingut molts projectes que ens han donat molta satisfacció i d’altres que ens hagués agradat que continuessin. Per exemple, l’invent de l’Orquestra Simfònica de la Canya i tota la feina que s’hi va fer. S’hi van posar moltes energies i tenia moltes possibilitats. Hauria d’haver continuat i haver desenvolupat noves propostes, però no va ser possible per la dificultat del sector mateix. També l’expansió pel territori de què ja hem parlat. O la Mercè Folk que, malgrat que no s’ha consolidat per sempre, va ser una plataforma important que es va impulsar des del CAT. O l’envelat de la Plaça del Sol per la Festa Major de Gràcia. I no em puc oblidar de la reforma del CAT que ens va deixar una sala en condicions per poder fer-hi concerts amb totes les garanties de so, i amb un espai per poder fer-hi tallers d’instruments, de balls i de cant que ens ha permès crear constantment nous usuaris, nou públic i, possiblement, nous músics… També crec que es important tot el moviment que generàrem al voltant del Manifest per la Música de la Terra que vam presentar al parlament i que, finalment, va quedar en el que va quedar… però va valer molt la pena reunir-nos, debatre i reflexionar sobre la situació del sector. I estic particularment content de l’Escola Folk del Pirineu, d’Arsèguel, que dirigeix Tito Peláez.

I quina és l’espina que se t’ha quedat clavada?

Potser la creació d’un centre de documentació i d’una botiga de discos i llibres de música tradicional. La botiga va funcionar un temps però no aconseguírem donar-li continuïtat.

Imagine que durant tots aquests anys heu hagut de superar molts obstacles.

No sé si molts o pocs. El que sí sé és que cada entrebancada que hagem pogut patir, l’hem discutida col·lectivament i hem sabut tirar endavant. Per exemple, l’any de la reforma vam trobar la manera de col·laborar amb altres entitats de la Vila i de potenciar el Tradicionàrius al territori…

T’ha costat desconnectar, una vegada retirat?

La veritat és que hi ha un equip molt potent al CAT en aquest moment que ja estàvem  treballant junts. Està el Tito Peláez, l’Esteve Leon, el Quim Soler, s’ha incorporat a la programació la Carol Duran, i el potent grup de secretaria i comunicació: la Rat,  l’Andrea, la Sara, el Carles… Tots amb moltes idees i amb energia per posar-les en pràctica.
Jo faig tota la vida que puc a casa i, mentre la Lola, la gola i el meu cos aguantin, seguiré cantant. El meu grup és el El Pont d’Arcalís i el meu esforç es dedica a tirar-lo endavant amb els altres membres —Cati Plana, Jordi Macaya i el retorn d’un dels fundadors, Eduard Casals. Estic molt content amb el moment que viu el grup.

Supose que ara t’hi podràs dedicar plenament.

Sí. Estem plantejant el disc nou, que volíem presentar enguany i que, amb l’aturada aquesta hem hagut de deixar momentàniament al calaix. Es dirà Pirineu +bèstia.

Què opines de totes les cancel·lacions que s’han produït amb motiu, o amb l’excusa, de la pandèmia?

Crec que el sector és molt conscient que s’ha d’exigir que hi hagi una normalitat de programació i que no es deixi d’aprofitar els recursos que hi ha. Si hi ha bona predisposició per banda dels programadors, el sector respondrà. Hem de reclamar imaginació per adaptar-nos al nou context.
D’altra banda, el país viu un moment molt complicat. Ens el volen fer molt complicat. A mi particularment em sap molt greu que persones molt estimades estiguin afora i això es consideri com una normalitat. Suposo que, pels lectors de Caramella i per la gent de l’entorn del CAT, el fet que una persona que ha estat sempre al peu del canó, treballant amb nosaltres, movent cadires quan ha fet falta, muntant escenaris i fent moure el sector, com pot ser el Lluís Puig —ho personalitzo amb ell, però ja saps que vull dir— estigui fora del país, no ho podem acceptar de cap de les maneres. És un moment molt trist, en aquest sentit. I ho hauríem de reconduir amb l’esforç de tots.