CLAUDIO GABRIEL SANNA
Quaranta anys de cançó popular a l’Alguer
Per Josep Vicent Frechina

L’Alguer és una anomalia lingüística veritablement fascinant. La bellíssima ciutat de l’illa de Sardenya, contra tot pronòstic científic, ha mantingut amb una inaudita vitalitat la llengua catalana que les vel·leïtats històriques feren desembarcar un dia per a romandre-hi per sempre més. Ni la convivència amb la poderosa cultura autòctona sarda, ni la posterior adscripció nacional italiana, han aconseguit ensordir una veu que, al llarg de tots aquells anys, ha aconseguit generar un riquíssim univers cultural on resplendeix, amb una lluïssor especial, la cançó algueresa. Una cançó que, en les darreres dècades, ha fet el seu trànsit cap a la modernitat primer empesa pel talent de peoners com l’inoblidable Pino Piras o Pasqual Gallo i, més tard, amb una nòmina inacabable de noms propis: Àngel Maresca, Antonello Colledanchise, Paolo Dessì, Franca Masu o els recentment arribats Claudia Crabuzza, Davide Casu o Yasmin Bradi.

Sense voler menystenir-ne cap d’ells, però, és evident que la figura de Claudio Gabriel Sanna s’hi troba unes quantes passes per davant per les dimensions i el calat de la seua obra —primer, des del 1981, al front del grup Càlic i després en solitari— i pel seu paper catalitzador de les relacions d’aquest moviment amb la resta dels Països Catalans.

Sanna, a més del seu carisma interpretatiu i de la seua originalitat compositora —té una habilitat especial per escriure cançons que diríeu que són de pura filiació popular— ha realitzat una exhaustiva investigació de les fonts de la cançó tradicional algueresa, la qual ha anat rehabilitant al llarg de la seua trajectòria des de la primera gravació amb Càlic, Carrer del mar (1984) fins al darrer treball amb el Rall Grup, Mirau que sem anant i mirant (2020), un tonificant exemple de la bona salut que té la cançó popular a l’Alguer ara mateix.

Avesats a la videoconferència per la tempesta sanitària que vivim, se’ns fa una mica menys estrany connectar l’Horta amb l’Alguer i regalar-nos una llarga trobada virtual per repassar quaranta anys d’una missió que, malgrat tot, encara mira al futur amb un optimisme prudent.

Per llegir aquest article complet de Caramella 44 et convidem a subscriure-t’hi.