«AIXÓ ÉS INTOLERABLE: S’HA DE REGLAMENTAR LA TRADICIÓ»
Editorial Caramella 48

Solem anomenar tradicionals aquelles pràctiques culturals que percebem que posseeixen una continuïtat en el temps i que tenen un paper gens menyspreable en la identitat col·lectiva de la comunitat humana amb què hem desenvolupat un sentiment de pertinença. És cert que el grau d’adhesió a aquestes pràctiques culturals, dins de la mateixa comunitat, oscil·la de vegades des de la visceralitat més intensa a una lleu simpatia fàcilment fugissera i tampoc no hi manca qui en discrepa o les impugna aferrissadament.

Són pràctiques i expressions, per tant, sotmeses a un continu procés de renegociació i reafirmació, a les quals la sanció del temps els aporta una plusvàlua de legitimitat que té un pes important dins d’aquest procés, sense ser estrictament decisiu.

Algunes s’han institucionalitzat completament, fet que els atorga una legitimitat aparentment superior. Altres continuen exhibint alguns elements disruptius que entren en col·lisió amb els intents reguladors de l’administració o amb els portadors de les noves sensibilitats contemporànies. Bé sabem que els valors hegemònics mai no són completament hegemònics i la dissidència troba espais d’expressió quan s’activa, per exemple, l’excepcionalitat que comporta el temps festiu.

En aquests casos la renegociació adopta la forma oberta de conflicte i el procés s’accelera una mica fins a decantar-se provisionalment en una de les dues direccions. Com en tot conflicte, la seua resolució depén dels equilibris de poder, del control de la violència i de la determinació dels implicats. En els darrers anys, per exemple, el maltractament d’alguns animals s’ha erradicat pràcticament a les nostres festes —amb l’excepció cridanera dels bous— i les xarangues toquen unànimement «borinot el que no bote» sense que haguem ja de vincular necessàriament la festa a l’estigmatització d’un col·lectiu humà a causa de la seua opció sexual.

Les societats evolucionen i les tradicions s’adapten als seus nous codis i sistemes de valors: la visió estàtica de la tradició només obeeix a posicions inamoviblement conservadores o profundament cíniques.

Darrerament, però, hem vist diversos moviments en l’esquerra política per intervenir, des de fora, en algunes pràctiques tradicionals apel·lant, sobretot, als seus presumptes continguts simbòlics originals que s’imaginen avui intolerables. Ho vàrem viure fa uns anys en les festes valencianes de moros i cristians sense que l’escomesa transcendira allò anecdòtic i ara n’hem tornat a ser testimonis quan la candidata a l’alcaldia de Barcelona en representació de la CUP, Basha Changue, en un article publicat a Crític el passat mes de febrer, demanava «retirar de les celebracions populars els elements que banalitzen el colonialisme i l’esclavatge com els gegants». D’entrada, la generalització de Changue semblava molt temerària i desproporcionada, però les seues matisacions posteriors tampoc dissiparen l’estupefacció que la seua proposta suscitava. Hauria de semblar evident que qualsevol pràctica cultural deuria ser sotmesa a escrutini atenent únicament la seua simbologia actual i no la hipotètica simbologia primigènia, llegida des dels pressupòsits d’avui. Segurament per a moltes persones, el quilòmetre zero del vincle entre gegants i esclavisme, era l’apunt de Changue. I desconeixem si algun participant en una cercavila en gegants l’haurà llegida mai com una apologia colonialista. Potser hauria resultat saníssim haver obert aquest debat sense començar per una de les seues possibles conclusions.

Però, més enllà de la proposta concreta, el pensament que desprenia l’article era molt més perillós: la voluntat de l’esquerra d’intervenir i reglamentar les pràctiques de cultura popular, voluntat que s’alinea amb les estratègies neoliberals de desactivar la cultura perquè no done cabuda a elements de disrupció i convertir-la estrictament en mercat —o en patrimoni. Si es proposa prohibir elements tan innocus i patrimonialitzats com els gegants, què no es farà amb tota la cultura popular que s’expressa en espais alternatius als hegemònics, que exhibeix continguts antagònics als oficials i que canalitza les tensions socials que no tenen altra sortida que aquesta?

És evident que cada festa i cada poble ha de pensar el grau de representativitat col·lectiva que té avui la seua imatgeria festiva. I que, fins i tot, en alguns casos aquesta operació pot portar a l’eliminació d’algunes figures, l’adaptació d’altres i la creació de noves. De fet, és el que s’ha estat fent al llarg de la història mentre la tradició s’ha mantingut viva i no s’ha folkloritzat. Que potser és aquest ara el problema.

La tradició quan no és una excusa retòrica o una paraula buida, és un fet dinàmic que s’ha de defensar per ell mateixa en un marc de modernitat. Si el canvi ve dictat des d’estaments aliens o des de l’arrogació d’un posicionament moral superior estem entrant en un territori minat.

La cultura popular és —o hauria de ser— intrínsecament horitzontal. És a aquest nivell on s’ha de produir el debat. Els intents institucionals de domesticació, desactivació o dominació fora bo deixar-los per a altra ideologia.