L’OBRA DEL CANÇONER POPULAR DE CATALUNYA I JOAN FUSTER
Editorial Caramella 47

Els capricis del calendari varen voler fer coincidir l’any 1922 el naixement de Joan Fuster i la fundació, per banda de Rafael Patxot, de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, amb la qual cosa enguany s’acompleix el centenari de tots dos esdeveniments. Aquesta sincronia no deixaria de ser anecdòtica si no fos pel fet que els impulsors d’aquella empresa cultural i l’intel·lectual de Sueca compartien alguna cosa més, una visió semblant dels contorns del país, un idèntic marc nacional de referència, determinat pels mateixos límits del domini lingüístic. El territori que, a manca d’un corònim històric o d’un neologisme millor, Fuster proposà anomenar Països Catalans. “Condició imprescindible del recobrament nacional dels Països Catalans —diria el mateix Fuster durant un cèlebre parlament a Perpinyà l’any 1963— era, és, la represa de la nostra vella comunitat cultural a través de la llengua que ens fa uns”.

I potser fora bo aprofitar l’avinentesa d’ambdues efemèrides —que no són poca cosa: la iniciativa etnogràfica més important duta mai a terme al nostre país i la vinguda al món del millor assagista en llengua catalana del segle XX— per fer-los veritable justícia i, més enllà dels oripells de les celebracions i del cinisme dels que els reivindiquen de paraula tot negant-los amb els fets, repensar precisament el marc nacional que volem, per molt utòpic que ens semble, i  el pla estratègic que l’hauria de fer possible.

Fa ja massa temps que el catalanisme polític viu en un impasse de confortable provisionalitat —”somnolència digestiva”, en deia Fuster. Els fets d’octubre de 2017 suposaren un sotrac fugaç, el desvetllament momentani d’una part del país, però les aigües rebolicades acabaren ràpidament al mateix pantà del possibilisme i la realpolitik, on es segueix deixant passar els anys a l’espera de temps més propicis. La manca de visió i d’audàcia, i la coartada de la por a la reacció, paralitzen la majoria d’iniciatives adreçades al conjunt del país.

L’exemple de l’OCPC hauria de servir de model i esperó per al disseny d’empreses semblants. Resulta inexplicable que, atesa la presumpta sensibilitat lingüística dels tres governs regionals, encara no s’haja materialitzat l’intercanvi de senyals de televisió —amb les grans audiències aconseguides durant l’emissió conjunta de la pel·lícula La mort de Guillem com a exemple més sagnant de les magnífiques oportunitats perdudes—. Amb aquesta interessada passivitat, garantida per l’existència d’un enemic exterior a qui es fa responsable de les limitacions autoimposades —però amb qui es pacta sense que la cruesa de les pròpies contradiccions supose cap entrebanc—, cada dia que passa es distancien més els imaginaris contemporanis dels diferents territoris, afaiçonats per uns mitjans audiovisuals sense cap interés en la resta del domini lingüístic i amb cap punt de tangència previsible a curt termini.

Igualment és intolerable que, després de dues legislatures botàniques, el govern valencià encara no s’haja integrat formalment a l’Institut Ramon Llull. Una institució que hauria de ampliar el seu àmbit d’actuació, multiplicar la seua activitat —els índex d’ús social de l’idioma no donen treva— i intervenir de forma intensa en les àrees metropolitanes de les principals capitals del país i a tota la Catalunya Nord si no volem que en unes poques generacions s’haja escurçat dramàticament la nostra cartografia lingüística.

A més, en un moment en què els fluxos de la cultura —música, teatre, literatura, arts plàstiques, cultura popular— comencen a travessar les fronteres autonòmiques amb una fluïdesa insospitada fa només unes dècades, caldria començar a reforçar aquesta tendència amb mesures que garantiren la sostenibilitat d’un camp cultural comú i que fomentaren sinergies avui només propiciades per l’esforç tenaç i desinteressat dels segments més sensibilitzats de la societat civil.

Per fer tot això, evidentment, hauríem de tenir clar abans quin marc nacional perseguim. No es poden construir dos països alhora, ni es pot jugar irresponsablement amb els límits de la comunitat cultural que es reivindica. L’Obra del Cançoner Popular i Joan Fuster ens mostraren clarament el camí. La cosa es tan senzilla com endinsar-nos-hi o agafar-ne un altre. Sense fer trampa, si no es demanar massa.