EDITORIAL 49: Manolo Miralles, un adeu de compromís i esperança

«Tal vegada jo, més que ningú, apart del mateix Vicent, està clar, puc dir que també soc Vicent Torrent. En aquests moments tan indignes, que només poden provocar la gent indigna, en un atac que Vicent i tot Al Tall personifica, però en realitat va dirigit a tot el País Valencià, a la cultura, la llengua, la música i les reivindicacions socials i polítiques. A la llibertat d’aquest país. Maleïts siguen aquesta gent! Maleïts siguen per sempre més!». Aquestes paraules, enviades en forma de missatge d’àudio, van ser la darrera intervenció pública de Manolo Miralles. Va tenir lloc el 26 de juliol del 2023, en la concentració de protesta convocada davant l’Auditori de Torrent en resposta a la decisió del nou equip de govern municipal d’eliminar el nom del seu company d’Al Tall, Vicent Torrent, en la denominació oficial d’aquest equipament cultural de propietat pública. Tres dies després, el 29 de juliol, Miralles ens deia adeu.
El seu traspàs no només ens privava d’un dels membres fundadors del grup musical valencià més influent de tots els temps, sinó també d’una de les puntes de llança del folk valencià contemporani —amb la seua nova formació Musicants estava fent un treball ben important— i d’un imprescindible activista cultural, president del Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics i Cantants en Valencià des de la seua fundació el 2005 fins que ara fa uns pocs mesos en va demanar el relleu per a esdevenir president honorífic.
Un músic i activista al qual l’edat, lluny de temperar-lo, l’havia fet més radical i combatiu com demostraven aquelles darreres paraules tan significatives i rabioses —«maleïts per sempre!»— i com podíem constatar any rere any en els discursos que pronunciava en cada edició dels Premis Ovidi. Tant és així que, en els emotius missatges de comiat que envià a amics i col·legues, coneixedor ja de la proximitat del final, la part més important i apassionada la dedicà a esperonar-los en la lluita i la perseverança i a expressar desitjos de futur. Aquesta va ser una de les dèries que marcà la seua existència i que va mantenir fins el final: la necessitat de treballar sempre pensant en el futur, en la continuïtat dels projectes, en la renovació de lluites i idees, en la necessitat permanent de sembrar avui per poder seguir collint demà.
Per això sempre va jugar un paper de mentor pels nous músics —els seus companys del grup Musicants en poden donar un bon testimoniatge—, acció que desenvolupava sota el radar, amb discreció i una completa i desarmant generositat.
Net de l’hisendat xativí Gregorio Molina, un dels homes forts del règim a la ciutat, propietari del castell, va saber escapar de la llarga ombra familiar per abraçar els corrents valencianistes i contestataris de l’època i, després d’una breu trajectòria com a cantautor, va fundar Al Tall amb Vicent Torrent i Miquel Gil, la formació que completava a peu de carrer l’empresa de rehabilitació nacional engegada per Joan Fuster, Manuel Sanchis Guarner i Vicent Andrés Estellés, entre d’altres.
No hauríem d’oblidar, però, que Al Tall eren poderosos a nivell polític, perquè encara ho eren més a nivell artístic. I en Al Tall, Miralles sempre va jugar un paper determinant: era l’encarregat de tensar els límits i sotmetre a contínues proves d’estrès el programa d’intervenció musical imaginat per Torrent. Aquesta fou, segurament, una de les seues facetes més admirables: es movia com peix en l’aigua sobre els límits de la seua capacitat tècnica i expressiva, fet que contribuïa a expandir lentament i irreversiblement el camp de joc. No hi havia cosa que semblara fer-lo més feliç que enfrontar-se a un nou repte: a aquesta audàcia li devem l’ascens de la dolçaina als escenaris, la multiplicació dels compassos amalgamats en la paleta rítmica del grup, o alguns dels arranjaments més trencadors amb què Al Tall anava confegint el seu com més va més ric i complex discurs musical, per esmentar només alguna de les seues contribucions més significades.
Aquest agosarament el va continuar aprofundint quan, una vegada retirats Al Tall dels escenaris, va fundar un altre grup fet a la seua mida, Musicants: una colla de músics joves i talentosos a qui va encomanar la seua passió musical de pregona arrel mediterrània i amb qui ha tingut l’oportunitat d’enregistrar dos discos magnífics.
L’absència de Miralles crea ara un buit molt difícil de compensar, però ens queda el consol del seu enorme llegat, el seu exemple de militància i compromís fins el darrer alè —literalment en aquesta ocasió— i el bri d’esperança pura, lluminosa i serena, amb què se’ns va voler acomiadar. Enmig de la indignitat que s’ha apoderat del país, la seua veu dissident ressona com un estímul impagable.

Podeu consultar el sumari del dossier de CARAMELLA 49