EDITORIAL 42: TORNAR AL BOSC

“Ciertamente que no negaremos que con solo la separacion de un telon, que no es mas la muralla de Valencia, intramuros se cultivan las ciencias y las artes, están las universidades y academias, los teatros y los liceos para mejorar al hombre, y de alli á un tiro de piedra el embrutecimiento, la barbarie, el ajuar, en fin, el beduino del desierto.” Ho escrivia l’any 1848 l’impressor Josep d’Orga a la revista El Fènix i, malgrat el temps transcorregut, l’evolució del pensament il·lustrat i la progressiva reubicació de la cultura popular en un emplaçament menys subaltern al si de la jerarquia cultural, diríem que el rerefons d’aquesta mirada urbana al seu entorn no urbà encara perdura en l’obscura fondària dels prejudicis. Ningú no utilizaria avui la crudesa de l’escriptor valencià, però no és difícil trobar els dos trets principals del seu discurs en les narratives contemporànies elaborades al voltant del medi natural i el món rural: el principi de superioritat intel·lectual des del qual s’emeten i la profunda i llastimosa incomprensió que exhibeixen. Una incomprensió que es tiba, amés, des de dos pols oposats: el del menyspreu que veiem a d’Orga i el de la idealització, romàntica i folklòrica adès, neoromàntica i potsmoderna avui.

Ho hem vist fa molt poc amb el fenomen youtuber de Miquel Montoro, el seu viral “Hòstia pilotes!” i la posterior i habitual degradació mediàtica de tot plegat: hi havia qui el reivindicava com a representant d’una presumpta autenticitat mallorquina; hi havia qui veia, en la seua naturalitat, una mostra més del freakisme associat a les noves formes comunicatives de la xarxa: una retorçuda i delirant paradoxa que ens retrata molt bé com a societat; i hi havia, finalment, qui se’n fotia pel seu hipotètic i exòtic primitivisme digne de ser exhibit en el circ com un porc de dos caps. Totes tres actituds compartien, però, una voluntat comuna: la imposició d’un imaginari extern, esquemàtic, espuri, banal, generat des d’una posició que s’autodefineix hegemònica, a una realitat que es desconeix profundament.

Aquest imaginari és fruit de dècades de desarrelament amb el territori del model de vida urbà: l’herència d’una estratègia de creixement que posa la prioritat en les ciutats i les grans infrastructures que les connecten com a pols de desenvolupament i, tot seguint la lògica capitalista del mercat, empeny el medi rural a una carrera productivista tot fent equivaldre modernització a mecanització i industralització. Les conseqüències d’aquesta estratègia estem vivint-les avui: concentració urbana. deslocalització de la producció agrícola, degradació del medi, despoblament. Unes ciutats altament terciaritzades que, com ben lúcidament anota Martí Boada unes pàgines més endavant, han assolit un nivell de desconeixement dels processos productius primaris tan gran que arriben a generar una certa animadversió contra aquests processos, en una fugida en direcció contrària a la sostenibilitat que reclamen.

Molts moviments conservacionistes arrosseguen aquestes inèrcies mentals i acaben sacralitzant un medi natural d’on es pretén expulsar el factor antròpic com a subjecte del medi i convertir-lo en mer espectador quan, en realitat, la pervivència d’aquest medi demana la interacció humana que el propicià tal i com el coneixem.

Cal tornar al bosc, no per al gaudi esteticista d’un paisatge inviolable, si no per a assegurar-ne la seua sostenibilitat, per gestionar-lo des d’una perspectiva de territorialitat, per a posar-hi en pràctica un nou model de desenvolupament rural que revertesca, en la mesura del possible, les nefastes conseqüències d’anys de polítiques autolesives.

Ara que a diferents àrees del país hi ha ja experiències ben reeixides que apunten les enormes possibilitats amagades davall els nous paradigmes de sobirania alimentària, transició energètica, economia circular, moviment lent o noves ruralitats –tot i l’ús interessat que se’n fa de vegades d’algun d’aquests apel·latius com a aval de modernitat– , potser fora bo impulsar un esforç col·lectiu per construir un model cultural alternatiu des d’on repensar el món rural sense els recurrents biaixos urbans que acaben fent-lo subsidiari.

En el moment d’escriure aquestes ratlles el món es troba immers en una distopia en forma de pandèmia que ens ha arrencat brutalment del territori i ens ha confinat durant setmanes a les nostres cases. No és la fi del món, se’ns assegura, però sí la fi del món tal i l’havíem conegut fins ara. Quan fem balanç de les errades que ens han portat fins ací, no oblidem posar ben alt, just al costat de la mercantilització dels valors, la nostra relació amb el medi. Potser el trasbals ens ajude a replantejar-nos-la.

Podeu consultar el sumari del dossier de CARAMELLA 42 aquí