EDITORIAL 50: Cultura popular en el temps del gran jo

El 3 de maig de 1981, l’influent setmanari The Sunday Times publicava una entrevista amb Margaret Thatcher amb motiu del segon aniversari del seu nomenament com a Primer Ministre del Regne Unit. En aquella conversació amb el periodista Ronald Butt, Thatcher exposava obertament les línies mestres de la seua estratègia política: “El que m’irritava de tota la direcció de la política en els darrers 30 anys és que sempre ha anat cap a la societat col·lectivista. La gent ha oblidat la societat personal. I diuen: jo compte? jo importe? La resposta curta és sí. I per tant, no és que em proposés polítiques econòmiques; és que em propose realment canviar l’enfocament, i canviar l’economia és el mitjà per a canviar aquest enfocament. Si canvies l’enfocament, realment vas al cor i ànima de la nació. L’economia és el mètode; l’objectiu és canviar el cor i ànima”.

Aquest plantejament que avantposava el bé individual per sobre del bé col·lectiu ha esdevingut hegemònic al món occidental en els darrers cinquanta anys i, efectivament, com pretenia una de les seues més ferrenyes impulsores, ha canviat el cor i l’ànima d’individus i societats. La filosofia és ben senzilla: la desigualtat és el principi que ha de regir l’organització social, les lleis del lliure mercat s’han d’estendre a tots els nivells de la societat i la competència, l’emprenedoria i la meritocràcia s’encarregaran d’estratificar el cos social en guanyadors i perdedors. Per això calia reduir la fiscalitat a la seua mínima expressió, eliminar totes les regulacions –percebudes com a prescindibles entrebancs burocràtics–, minimitzar les vel·leïtats redistributives i subcontractar o privatitzar els serveis públics.

La impotència del pensament d’esquerra per a construir un relat alternatiu –la socialdemocràcia no ha fet altra cosa que assumir-ne el marc discursiu i esmerçar-se en activar polítiques correctores o compensatòries– ha completat la turmenta perfecta.

L’individualisme impel·lit per aquest nou espasme tardocapitalista ha acompanyat el col·lapse, per obsolescència, demolició o descrèdit, de totes les institucions tradicionals: família, escola, parròquia, sindicat, partit polític, etc. Resulta especialment significatiu que en aquest paisatge en ruïnes només es mantinga sòlidament en peu, com a espai per al desenvolupament de un mínim projecte col·lectiu, el moviment cívic associatiu, amb una singular incidència de l’associacionisme festiu, per bé que aquest comence a mostrar, com tan lúcidament explica Gil Manuel Hernández unes pàgines més endavant, alguns símptomes de la infecció neoliberal.

L’embranzida individualista s’ha envigorit també amb la privatització progressiva de l’espai públic i la seua substitució per no-llocs destinats al trànsit o la transacció: carrers i places són progressivament buidats per processos de gentrificació que expulsen als veïns dels cascs antics i els barris populars de les ciutats, i els allotgen en urbanitzacions i pobles periurbans esdevinguts ciutats-dormitori. I mentre aquell espai públic evoluciona imparablement a la condició d’equipament per a la seua explotació turística, botigues i mercats llangueixen assetjats per franquícies globals, centres comercials i grans superfícies.

La xarxa, darrera gran esperança per potenciar l’articulació d’intel·ligències col·lectives, ja fa temps que s’entossudeix en desmentir el que la seua denominació prometia. Esdevinguda un soroll tòxic i autocomplaent, una fira de vanitats i verí, sembla dirigir-se a un horitzó entròpic i autodestructiu. És el que el filòsof sudcoreà Byung-Chul Han caracteritzava amb l’ambivalent metàfora de l’eixam digital: una massa desordenada i desvertebrada, d’on no pot emergir cap nosaltres aglutinador, incapaç d’una acció col·lectiva o d’organitzar-se amb una sola veu.

A tots aquests vectors convergents se’ls hi afegeix una perversió estructural: el neoliberalisme serveix la seua solució individual com si estigués a l’abast de tothom. Posa, per tant, la responsabilitat de l’ascensió social i la promoció personal en les mans exclusives del talent i l’esforç de l’individu. És a dir, emmascara, tramposament, la seua aposta per la solució individual com a única solució col·lectiva. La conseqüència d’aquesta trampa no pots ser més retorçuda: el mateix naufragi del sistema retroalimenta els seus mecanismes més nocius i n’accelera els danys col·laterals. La idea de progrés desapareix dels escenaris de futur i les utopies s’esfondren sense temps per imaginar-ne de noves. La solsida del somni il·lustrat ha obert un enorme esvoranc per on van guanyant terreny les pulsions autoritàries que ofereixen receptes aparentment senzilles –fonamentades en la violència coercitiva, el darwinisme social i el replegament identitari– a problemes de gran complexitat.

A casa nostra, la desfeta del procés al Principat i el desembarcament de l’extrema dreta als governs de Catalunya Nord, el País Valencià i les Illes Balears, ha acabat soscavant la darrera utopia a la qual ens agafàvem com a un clau ardent: la utopia “de ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria. I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta”, com escrivia fa cinquanta anys Vicent Andrés Estellés.

En aquesta conjuntura, poden existir avui cultures populars contrahegemòniques amb la capacitat que ha exhibit el sistema per cooptarles i desactivar i mercantilitzar les dissidències?  La resposta no pot ser altra que sí, han d’existir perquè, com hem dit tantes vegades, és en l’àmbit de la cultura popular on es disputen les hegemonies, on es pot combatre de forma més eficaç la visió del món que imposa el sistema, on es poden desenvolupar estratègies de conflicte i dissensió, on des del seu caràcter híbrid, mestís, impur, dinàmic, polifònic, sempre en progrés i inconclús, es pot impugnar l’immobilisme categòric del sistema. L’únic espai d’on poden emergir projectes col·lectius instituents i transformadors que apostasien de la nova religió del gran jo.

Fa vint-i-cinc anys inauguràvem Caramella amb aquesta intuïció i preníem com a lema la divisa admonitòria de Joan-Salvat Papasseit: “junteu-vos”. Enguany commemorem el centenari del seu traspàs que, curiosament, coincideix amb el centenari del naixement d’altre poeta il·lustre, el ja esmentat Vicent Andrés Estellés, que va també escriure “No et limites a contemplar aquestes hores que ara venen, baixa al carrer i participa. No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”.

Des de Caramella ens disposem a festejar el nostre 25é aniversari portant a la pràctica les dues consignes que esperem que ens seguesquen marcant el camí durant uns quants anys més. Perquè si l’any 1999 pensàvem que aquest projecte era necessari, avui, atesa la conjuntura descrita i malgrat ser dolorosament conscients de les nostres limitacions, el trobem absolutament imprescindible.

Podeu consultar el sumari del dossier de CARAMELLA 50