EDITORIAL 39: UNA NOVA OPORTUNITAT

L’any 2019 Caramella complirà vint anys: una llarga trajectòria on hem tingut l’ocasió d’apropar-nos a fons a la cultura popular dels Països Catalans, marc territorial que no hem necessitat explicar ni justificar perquè sorgia amb la naturalitat de les evidències en cadascuna de les més de 4000 pàgines que hem publicat.

Aquesta naturalitat s’estén a tots els àmbits de la cultura: enguany encapçalaran el cartell del Feslloch -festival de música en valencià, segons la seua mateixa definició- Els Catarres, Buhos, Kop o Pirat’s Sound System, entre d’altres. I Zoo i La Raiz rebentaran, per la seua banda, el Canet Rock. El passat 9 de juny, les Borges del Camp celebraven la VI NIt de Foc amb 500 diables i 200 timbalers vinguts d’arreu del Principat, el País Valencià, les Illes Balears i Catalunya Nord. Unes setmanes abans, el 14 d’abril, les 12 hores de cançó improvisada acollien a Mataró glosadores i glosadors vinguts novament dels quatre punts cardinals del país. I si els castellers de Sants participaven el 16 de juny en la XIXa Trobada de Muixerangues d’Algemesí, abans, el 12 de maig, la Jove Muixeranga de València havia pres part en el IV Memorial Ramon Barrufet que organitza la Colla Joves Xiquets de Valls.

Escriptors valencians, balears i catalans concursen allà on hi ha premis en la llengua autòctona sense que ningú no impugne els resultats perquè algú haja gosat saltar les presumptament inexpugnables barreres autonòmiques. A València s’obren els cinemes AlbaTexas que comparteixen programació en català amb els Texas de Barcelona. I el Teatre Principal de Palma arribava a principis d’any a un acord amb la Sala Rialto, Teatres de la Generalitat Valenciana, i amb el Teatre Nacional de Catalunya per a representar les seues darreres produccions.

Disculpeu-nos aquesta pluja de dades i fets que no té més intenció que sustentar l’argumentari que ara desplegarem. El passat 10 de juny va ser un dia molt important per a la nostra cultura perquè és reprenien les emissions de la radiotelevisió valenciana, ara sota el paraigua corporatiu d’À Punt. La represa tenia una doble transcendència perquè un mitjà de comunicació públic és un poderós instrument de vertebració territorial i calia disposar d’ell per a visibilitzar escaientment les dimensions del canvi polític valencià. Però, a més, l’inici de les emissions d’À Punt tenia una importància addicional perquè podria suposar el tret de sortida per a donar el definitiu salt qualitatiu cap a la construcció d’un espai de comunicació i de cultura dels Països Catalans, l’objectiu del qual no seria altre que formalitzar, des de la normalitat de les institucions, el que ja ocorre en tots els nivells de la cultura en l’àmbit de la societat civil com ara mateix acabem de descriure. Per a tal comesa nomes caldria, des de demà mateix, intercanviar els senyals d’À Punt, TV3 i IB3, de forma que es reberen tots tres a tots els territoris. Després, en una segona fase, caldria començar a intercanviar programes, compartir produccions, coordinar continguts i, en fi, tot el que es faria en una cultura normal necessitada d’optimitzar recursos, eixamplar mercats, augmentar audiències i dotar de múscul a una cultura cansada de la trinxera, el voluntarisme i l’autodefensa.

Deixar escapar aquesta nova oportunitat no podria justificar-se per raons tècniques ni econòmiques, sinó per allò que eufemísticament es defineix com a oportunitat política i que traduït a un idioma més comprensible es diria por a la reacció de la dreta, que pensa que l’anticatalanisme és un viver inexhaurible de vots. Tanmateix, l’esquerra hauria d’haver aprés les lliçons del passat, esquivar els paranys discursius de la dreta, governar espolsant-se la por a perdre vots i deixar de disfressar les renúncies vergonyants de pragmatisme. Qualsevol moviment en favor de la llengua pròpia a València o Mallorca va a ser anatemitzat i perseguit per catalanista, perquè en el fons són ells els que més profundament reconeixen la nostra unitat de llengua i cultura. O és que quan la dreta munta una campanya contra Pep Gimeno Botifarra, acusant-lo de catalanista, no esta fent altra cosa que assumir com a incontestable, la un dia tan escandalosa reflexió de Fuster (dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans)?

És evident que ara és l’hora, que només cal un polsim d’audàcia i una ferma convicció en la defensa del bé comú. Els governs de les nostres autonomies han de sincronitzar els seus rellotges amb les avantguardes culturals. I aquestes ja fa molts anys que tenen clar quin és el seu marc territorial.