MANOLO MIRALLES (1952-2023)

Amb motiu del traspàs de Manolo Miralles, Caramella ha volgut retre-li un petit homenatge reproduin a la revista el text llegit per Vicent Torrent i la cançó interpretada per Al Tall en el seu funeral. També hem fet un recull de piulades de dol i d’agraïment que aquells dies vam localitzar a les xarxes. 

Cinquanta-cinc anys fa ara mateix que ens vam conéixer, Manolo Miralles. Tu eres ja besnet del tio Canya, igual que jo: d’accés tardà i decidit a la llengua dels nostres majors.
Tu tenies llavors setze o dèsset anys i ja anaves compromés amb la guitarra cantant cançons teues («Xàtiva dorm…») i popularitzant temes de Llach i de Raimon. Recorde aquella vesprada de diumenge quan cantares —jo també vaig cantar— al Centre Carlí, en aquell pis del carrer d’Aparici i Guijarro, prop de la plaça de Nàpols i Sicília. El Centre Carlí de València: la seu dels carlistes valencians…
Quaranta-huit o quaranta-nou anys fa ara mateix que pujàrem per primera volta aquella escaleta de casa Miquel, a Albal, i començàrem a muntar cançons de folk nou aquell estiu d’una calor també excessiva, preparant un repertori per a enregistrar un disc que EDIGSA, l’editora de Barcelona, ens volia gravar a la tardor.
Deu anys fa ara mateix que vam jubilar el nostre projecte d’Al Tall després d’editar un bon grapat de discos, de donar centenars i centenars de concerts, després de mostrar com era possible expressar-nos amb el mateix estil musical que els nostres rebesavis per a cantar les preocupacions i els desitjos que el segle xx ens posava al davant.
Deu anys fa ara mateix també que vas posar en marxa el teu projecte de Musicants amb noves energies i nous companys i companyes.
I ara te’n vas. I ens deixes a tots plantats. Perquè tots esperàvem de tu més coses encara. Els d’Al Tall, la teua companyia, per a compartir alguna aparició fugissera en algun escenari ocasional. Els de Musicants, per a continuar poant sons i experiències musicals mediterrànies. La teua companya Pepa, per a travessar un tram de vida plàcid en companyia teua. La teua filla Mireia i els teus netets Àlex i Martí, per a continuar xuplant de tu paternitat i gust de iaio.
Però te n’has anat. Has fet el pas. I has escrit el punt final.
Jo t’hauria d’haver escrit una carta molt llarga per llegir-la ací davant la gent que t’estima. Però no hi ha temps. La vida és així de curta.
Et donaré les gràcies per haver treballat com una locomotora, per haver compartit les idees, per haver tret del pou de la saviesa popular amb molta habilitat grans quantitats de novetats sonores, per haver fet millor esta terra nostra que has estimat sense condicions i sense descans, per haver renegat i haver discutit: per haver-te pres molt seriosament el nostre treball. Gràcies per les teues reaccions àcides, per la teua mala hòstia. Gràcies per la teua generositat i per la teua adhesió radical i per la teua perseverança obstinada. Gràcies per la teua estètica tendríssima, i per la teua inspiració. Gràcies per fer, a costa del que fos, que el nivell de la música que féiem es mantinguera i pujara. Al Tall sense tu hauria estat diferent. Tu mateix ho has dit.
Ben cert que no he compartit amb ningú tants anys com amb tu, en un projecte de treball, el més bonic i el més fructífer que mai he tingut.
Adeu, company. He hagut de mantindre amb tu una distància que no sé acurtar, igual com amb tots els companys i els amics de la meua intimitat que tant estime. Et trobaré a faltar en moltes circumstàncies i de moltes maneres. Com tots els que t’estimem. Adeu, Banano.

*Text llegit per Vicent Torrent i cançó interpretada per Al Tall en el funeral de Manolo Miralles.

Per llegir aquest article complet de Caramella 49 et convidem a subscriure-t’hi.